Kenneth Rogoff

Esta setmana llegeixo a la premsa que l'execonomista en cap del Fons Monetari Internacional,Kenneth Rogoff, afirma que si Catalunya fos independent, seria un dels països més rics d'Europa, concretament, entre els 10 primers.

Això no ve de nou, ja fa temps, ERC va presentar un document en el qual també ho mencionava i també el Cercle d'Estudis Sobiranistes penja dades molt més que interessants sobre l'espoli que patim els catalans per part d'Espanya.
Jo,sincerament, no puc entendre com hi ha catalans que encara no se n'han adonat que formar part d'un país que ni respecta (ni té intenció de respectar) els drets democràtics del poble català i que a més a més, els minva enormement el seu nivell de vida els perjudica enormement. Que tot i que Piqué, Xavi, Puyol, Capdevila i companyia els han fet gaudir de bon futbol aquest estiu, ara estan sense curro, vivint a casa els pares perquè no es poden permetre el luxe d'emancipar-se (l'edat d'emancipació dels joves a l'Estat Espanyol és de les més elevades d'Europa) i que Zapatero ni Rubalcaba han pensat cap pla de rescat que els ajude a tenir quatre pessetes estalviades per al dia de demà. Perquè ha de quedar clar que tot el que ens envolta és política; el preu de la gasolina és política, la seguretat social és política, l'escola pública és política i parafrasejant a Bertolt Brecht, el preu del pà és política.

Estem davant d'unes xifres d'atur que fan tirar enrera, d'un percentatge de joves amb estudis a l'atur que fa plorar i d'un futur molt poc engrescador. Les dades són aquestes i no té pinta de canviar en els propers anys. Molts d'estudiants han de marxar fora del país a treballar (recordo l'oferta de l'Angela Merkel, oferint llocs de treball a Alemanya per titulats superiors) o bé treballar aquí en feines que no tenen res a veure amb allò que han estudiat.
A banda d'això, la crisi global provoca que el sector privat gairebé no ofereix treball i si volem guanyar-nos la vida al sector públic encara ho tenim pitjor degut a les retallades en personal i serveis.

Alguns de vosaltres, amb raó, em podríeu dir que aquestes retallades les fa un partit Nacionalista com CiU. D'acord, però no oblidem que la Generalitat de Catalunya és un parlament gairebé de fireta (recordem EstatutET retallat) i que allà on es talla el bacallà (abadejo en diem natros) és a Madrid. I precisament a Madrid és on es queden cada any una burrada de milions d'Euros que haurien de retornar i no ho fan mai. És més, el més greu de tot és que tot i l'espoli sofert per Catalunya, una part importantíssima dels diners que la Generalitat pacta amb el govern de Madrid no arriben, és a dir, l'Estat incompleix la seua part a l'hora de donar a Catalunya allò que han pactat i l'únic que li diu és: "et deixo endeutar més".

Això que estic escribint no és demagògia barata de La Gaceta, El País o El Mundo sinó fets que estan presentats per prestigiosos economistes liberals, com Kenneth Rogoff o Xavier Sala i Martín, en els quals s'afirma que la renda per càpita dels catalans passaria dels 29.200 a 32.600 o que el pressupost de la Generalitat de Catalunya seria un 60% (sí, sí, un 60%!!) superior, amb tot el que això comporta en millora d'infraestructures, hospitals, escola pública o què collons, en controlar tota Catalunya el transport ferroviari (i no només rodalies) que als que hem d'agafar dues vegades per setmana RENFE per arribar allà baix (deixats de la mà de Déu que estem, però ja en parlaré un altre dia d'això) n'hi ha més que un fart.

L'altre dia ho parlava amb un amic i em deia "jo ho tinc clar que és millor fotre el camp, però és molt difícil, si no fos per Catalunya, Espanya ja estaria intervinguda per la UE com Grècia o ara mateix Portugal". Té tota la raó del món, és dificilíssim, però el camí a seguir ja fa temps que està marcat. Convèncer a encara més gent que malgrat que tinguin arrels Espanyoles, ells ara mateix són catalans i si volen el millor per als seus fills o nets (com estan dient molts andalusos, extremenys o castellano-manxecs a les consultes quan van a votar) se n'han adonat que aquí donem molt i rebem molt poc i que el dret democràtic d'un poble a decidir el seu futur és sagrat.
Que si arriba el dia que Catalunya presenta una majoria ampla que vol exercir el seu dret a l'autodeterminació, que no en tingueu cap dubte que està arribant, s'acabarà exercint, i davant d'un fet democràtic la UE, tot i els aliats i el joc brut que intentarà Espanya, ens acceptarà.

Els processos democràtics d'independència són un fet que en els darrers anys s'ha portat a terme reiteradament i és innegable que el procès independentista a Catalunya s'està portant d'una manera exageradament democràtica i amb la societat civil com a motor ja que, una vegada més, els catalans demostrem que sols el poble salva al poble.