Veig aquests dies per la premsa escrita i la televisió com està evolucionant l'escenari polític d'una part del nostre país. Per una part, des de Catalunya, on el partit al capdavant de la Generalitat controla tant TV3 com el grupo Godó -espanyolista com el que més- i on sembla ser que el govern dels Millets no ha fet mai retallades ni ha afavorit interessos privats com La Caixa o Abertis i per l'altra banda veig als mitjans d'Espanya -tant d'extrema dreta com de centre o pseudoesquerra- com comencen a portar en pràctica aquella dita tant famosa de "negació, ira, negociació, depressió i ACCEPTACIÓ". Ara mateix som en la fase de l'ira, no del exèrcit armat, sinó la fase en que s'envien missatges a tort i a dret a tota hora de la bestiesa que seria que fotéssim el camp d'Espanya.
Que si referèndum il·legal, que si deute extern, que si hauríem de continuar pagant a Espanya (!!) i tot un seguit de bajanades que no tenen cap mena de sentit comú però que venint d'un Estat tant irracional com l'Espanyol, sense cap mena de dubte, tenen un suport popular elevat. Per posar un exemple, llegeixo per les reds socials els tuits de gent -normalment joves- demanant a l'exèrcit l'entrada amb els tancs a Catalunya dia sí dia també.
Així doncs, ens trobem en què a Espanya, voluntàriament s'està venent la imatge que el procès independentista és un procès que està encapçalat per CyU i, com a partit de dretes que és, per la burgesia catalana i uns desitjos d'augment d'ingressos econòmics per part de l'Estat obviant amb la maldat més profunda el continu maltracte cap a la història, llengua i cultura d'una nació mil·lenària com la nostra. Com si el procès independentista només estigués mogut per un sentiment purament econòmic i no per un procès d'amor propi i de defensar allò que ens fa singulars, allò que ens fa ser un poble més al món.
I per altra banda, aquí al nostre país estic veient com sembla ser que la gent ha oblidat la misèria i l'angúnia que han provocat les retallades en sanitat i educació, el passar pàgina al Cas Palau, les multes del No Vull Pagar, la prepotència i repressió del psicòpata Felip Puig o els desnonaments per dos discursos cagats que, per molt bé que hagin pogut estar, no canvia el fet de que són PARAULES i no pas FETS, que és del que es tracta.
Crec que hem de tenir clar qui parla clar de la independència des de fa temps i qui parla, més a més, d'aconseguir un Estat més just socialment parlant i aquí, el cercle ja es va tancant. Properament, tocarà parlar del partit amb el que em sento més identificat i representat i que en els propers temps debatrà internament si es presenta a les eleccions al parlament de la Generalitat: les CUP.
Crec que s'aproximen uns temps crucials per al principat i com que crec que la ciutadania ha de prendre part en els processos i dir la seva, m'he proposat escriure a sovint per, si em llegeix algú intentar convèncer-lo/a, o si no, per dir la meva, que potser ja és prou.
No hay comentarios:
Publicar un comentario