El discurs de la por dels Espanyols i la memòria de peix dels catalans.

Veig aquests dies per la premsa escrita i la televisió com està evolucionant l'escenari polític d'una part del nostre país. Per una part, des de Catalunya, on el partit al capdavant de la Generalitat controla tant TV3 com el grupo Godó -espanyolista com el que més- i on sembla ser que el govern dels Millets no ha fet mai retallades ni ha afavorit interessos privats com La Caixa o Abertis i per l'altra  banda veig als mitjans d'Espanya -tant d'extrema dreta com de centre o pseudoesquerra- com comencen a portar en pràctica aquella dita tant famosa de "negació, ira, negociació, depressió i ACCEPTACIÓ". Ara mateix som en la fase de l'ira, no del exèrcit armat, sinó la fase en que s'envien missatges a tort i a dret a tota hora de la bestiesa que seria que fotéssim el camp d'Espanya.
 
Que si referèndum il·legal, que si deute extern, que si hauríem de continuar pagant a Espanya (!!) i tot un seguit de bajanades que no tenen cap mena de sentit comú però que venint d'un Estat tant irracional com l'Espanyol, sense cap mena de dubte, tenen un suport popular elevat. Per posar un exemple, llegeixo per les reds socials els tuits de gent -normalment joves- demanant a l'exèrcit l'entrada amb els tancs a Catalunya dia sí dia també. 

Així doncs, ens trobem en què a Espanya, voluntàriament s'està venent la imatge que el procès independentista és un procès que està encapçalat per CyU i, com a partit de dretes que és, per la burgesia catalana i uns desitjos d'augment d'ingressos econòmics per part de l'Estat obviant amb la maldat més profunda el continu maltracte cap a la història, llengua i cultura d'una nació mil·lenària com la nostra. Com si el procès independentista només estigués mogut per un sentiment purament econòmic i no per un procès d'amor propi i de defensar allò que ens fa singulars, allò que ens fa ser un poble més al món.

I per altra banda, aquí al nostre país estic veient com sembla ser que la gent ha oblidat la misèria i l'angúnia que han provocat les retallades en sanitat i educació, el passar pàgina al Cas Palau, les multes del No Vull Pagar, la prepotència i repressió del psicòpata Felip Puig o els desnonaments per dos discursos cagats que, per molt bé que hagin pogut estar, no canvia el fet de que són PARAULES i no pas FETS, que és del que es tracta.

Crec que hem de tenir clar qui parla clar de la independència des de fa temps i qui parla, més a més, d'aconseguir un Estat més just socialment parlant i aquí, el cercle ja es va tancant. Properament, tocarà parlar del partit amb el que em sento més identificat i representat i que en els propers temps debatrà internament si es presenta a les eleccions al parlament de la Generalitat: les CUP.

Crec que s'aproximen uns temps crucials per al principat i com que crec que la ciutadania ha de prendre part en els processos i dir la seva, m'he proposat escriure a sovint per, si em llegeix algú intentar convèncer-lo/a,  o si no, per dir la meva, que potser ja és prou.

El Perdó

Acabo de vore el documental "El perdó" del 30 minuts (http://www.tv3.cat/30minuts/reportatges/1835/El-perdo) i sincerament m'ha decepcionat per complet. Sempre que puc, acostumo a mirar els documentals de TV3 (sense ficció, 30 minuts, Cronos,...) perquè considero que acostumen a ser de qualitat, però el d'avui, sota el meu punt de vista, no hi ha per on agafar-lo.
La idea és bona, veient com el procès de pau està fent passos a Euskal Herria (malgrat les traves de PPSOE), mostrar a la població com hi ha presos penedits d'ETA i com hi ha víctimes que volen parlar amb els botxins dels seus familiars estimats. D'acord.
Ara bé, això que he vist jo no és un documental verídic on mostra la violència per les dues parts i el sofriment dels dos bàndols sinó un documental on es mostra que només hi ha hagut uns violents i que només han patit uns, com si d'un documental d'El Mundo o de Libertad Digital es tractés.
El testimoni d'Iñaki Rekarte mostra a la perfecció el tipus d'ex-membre d'ETA que vol la premsa espanyola. Parlant de "yo ya me he separado de esta mierda" i despreciant als seus antics companys en tot moment. La seua posició la puc arribar a entendre, és un home que fa vint anys tenia unes conviccions i avui en dia en té unes altres, completament diferents. Ha passat 20 anys de la seua vida tancat a la presó i no em puc ni imaginar què se sent, ara bé, ell sap perfectament que és una part irrisòria del col·lectiu de Presos qui ha renegat públicament i també considero que per alguna cosa serà.
Els testimonis del documental obvien en tot moment que a EH hi ha un conflicte. Hi ha una part que ha matat i hi ha una altra, la de l'Estat, que ha reprimit brutalment a la població, il·legalitzat partits polítics, TORTURAT, tancat a la presó innocents (com després s'ha demostrat en moltes revisions de condemna) i també HA MATAT. Recordem el GAL o el can recent de Jon Anza (ignorat per complet a la premsa). La violència ha estat ben present i CONTINUA estant-hi en un bàndol i això sembla que no interessa recordar-ho.
Ara bé, el què més m'ha molestat del vídeo és quan Iñaki García Arrizabalaga (de qui admiro poder haver-se assegut amb algú que ha format part del bàndol que ha assassinat al teu pare) afirmava que li feia por a veure qui escriuria la història en un futur. No fotem!
Aquí hi ha un ESTAT que ha tancat a la presó a joves per cremar un contenidor, que no dóna la paraula al poble basc en el dret a decidir i un Estat que ha il·legalitzat (i continua fent-ho) a un partit polític (precisament, el que ha fet més perquè acabe la violència per part d'ETA). Encara així voldran quedar ells com a màrtirs? És que a cas ells no han matat i no han estat condemnats per exemple pel tribunal d'Estrasburg per tortures o negació de la llibertat d'expressió?
Es tracta d'un conflicte i TOTHOM ha fet coses malament. Només faltaria que ara ells quedessin com els bons amb la brutal repressió que han dut a terme des de fa gairebé un segle. Em fa la sensació que ell mateix veu com la societat basca camina dia rere dia cap a ésser un estat sobirà i observa com la intenció de vot de l'esquerra Abertzale és gairebé la mateixa que la del PNB i d'aquí aquestes declaracions.
Aquí, l'únic líder polític que està a la presó és el de l'Esquerra Abertzale i aquest no ha matat a ningú, a diferència de l'amic de Pujol, José Barrionuevo -membre del GAL- o d'Enrique Rodríguez Galindo que, curiosament, són al carrer havent complert una part irrisòria de la condemna per assassinar innocents.
Per això m'ha dolgut que una televisió que m'aprecio faci documentals d'aquest estil, perquè per fer aquesta classe de periodisme ja hi ha moltíssimes altres cadenes.
Ja per aca bar, continuant amb la preocupació d'Arrizabalaga m'agradaria afegir que la història, com ell bé sap, l'escriuen els vencedors i els Espanyols ja n'han escrit molta -massa, diria jo- i ja va arribant el moment d'escriure-la nosaltres.

Violència

Hi ha coses que em superen. Ho reconec, no puc amb ells. Repassant la premsa d'extrema dreta espanyola i la catalana te n'adones que la cosa no és que estiga fatal, és que està pitjor.
Estem vivint en un sistema podrit on la guerra de classes està més present que mai i on els estudiants o la gent normal està sent saquejada de la manera més burda i dolenta que ens poguem imaginar. El més fotut és que la classe dominant ha aconseguit (via mitjans de comunicació) convèncer a la població de què està bé i què està malament i, el què és pitjor, han sigut capaços de fer creure a la majoria de la població que tirar dos ous/pedres és violència i que desnonar a una família que NO TÉ RECURSOS per pagar la hipoteca i fer-li seguir pagant-la no ho és.

Estem vivint uns temps on veiem com se'ns retallen drets elementals guanyats al carrer com ara indemnitzacions per acomiadament, horari laboral, seguretat laboral o seguretat social. Estem patint uns nivells d'atur dels més grans d'Europa, estem observant com un de cada dos joves (!!!) és a l'atur i la gent es sorprèn que en una manifestació estudiantil es tiren pedrades a la Borsa de Barcelona o al Banco Popular.
Què se suposa que s'ha de fer? Batukades o anar disfressats de pallasso? Perquè de veres que no ho entenc.

Tenim, o almenys jo tinc, ben present el precedent del procès d'aprovació de l'EEES on ens vam fer un fart d'Okupar rectorats, facultats, fer assemblees i manifestacions i m'agradaria que algú em digués QUÈ VAM ACONSEGUIR?
Veient-ho en perspectiva, tot allò que demanàvem i voliem que no s'apliqués, l'únic que vam aconseguir fou retardar-ne l'aplicació. Han llevat les segones convocatòries, han encarit brutalment el preu del crèdit, les aules han seguit tant massificades com sempre, s'ha rebaixat el grau de titulació i avui en dia et veus obligat a fer un Màster per poder tenir la sensació de que pots tenir la oportunitat de trobar un treball (de merda, això sí).
Algú em pot dir com foren les protestes? Ja us ho diré jo: P A C Í F I Q U E S.
Els mossos se'n van cansar de fotre hòsties a les estudiants i l'únic que vam aconseguir guanyar va ser l'opinió pública de la gent amb dos dits de front i inclús la dels mitjans controlats per l'"esquerra" immobilista (amb l'extrema dreta ja no hi contàvem), però ni així se'ns va escoltar i ni tan sols vam aconseguir que seiéssin en una taula els representats estudiantils i els dirigents polítics, trencant així, una vegada més, allò de les victòries morals que tant de moda han posat els hippies, defensors de Gandhi i fauna de l'estil.

Amb això no estic dient que amb violència aconseguirem tots els objectius proposats,res més lluny de la realitat, estem veient que els mètodes històrics de violència del sXX no són o han estat efectius avui en dia, ara bé, també hem de tenir clar que qui té privilegis no els soltarà perquè sí.

Jo ahir era a la manifestació en contra de les retallades en educació i quan vaig sentir-me més reconfortat d'haver-hi assistit era observant com el jovent cridàvem al vell mig del Passeig de Gràcia (l'aparador de l'opulència de Barcelona) que ells els Mercats) eren els culpables de les retallades i, perquè no dir-ho, vaig riure força quan alguns llençaven ous amb pintura a la façana de la Borsa de Barcelona. En contrapartida, no vaig tenir la mateixa sensació quan, uns metres enllà, veia a quatre xiquetes movent l'esquelet amb gràcia tot cantant "Dinero por aquí, dinero por allá, dinero pa' los bancos que pena me da".

Sé que tirant boles de pintura no aconseguirem cap objectiu, però tampoc l'aconseguirem fent coreografies amb èxits de l'estiu dels anys 90. El que sí que tinc clar és que els violents no som nosaltres per tirar dos ous o trencar dues portes, sinó que són ells: antiavalots, banquers, polítics i periodistes, guiant-nos cap a un futur de merda del que no tenim cap més remei que organitzar-nos, fer política i també sortir al carrer per protestar i, ja que hi som, fem-ho bé i toquem-los una mica els collons.

Les tres famílies

Una vegada més, la justícia espanyola ens recorda que qui mana són ells i que allò que defensava el franquista de Fraga (ara es retira de la política activa, per cert) de la famosa indivisibilitat de la nación española que van escriure (amb el beneplàcit de CiU i PNV -tot i que no la van votar aquests últims-) a la sagrada Constitució del 78 anava de veres.
Ara resulta que per 3 famílies, sí sí, per 3 famílies s'ha de canviar TOT el sistema d'immersió lingüística de l'educació catalana.
Quines coses tu! Resulta que perquè tres castellans que no tenen intenció d'integrar-se a la nació que els ha acollit i agafant-se al Derecho de conquista volen que els seus crios reben classes en castellà i català el mateix nombre d'hores, s'ha de canviar TOT un sistema educatiu.
Òbviament, aquesta gent no són catalans, per molt que visquen a Catalunya. Són gent d'origen espanyol que no han fet l'esforç (que sí que han fet altra gent de la mateixa procedència) de què quan arribes a una terra amb una cultura, història i llengua pròpies has de fer el possible per adaptar-se tu a ells i no viceversa.

Seguint amb les tres famílies, no deixa de ser significatiu que dos d'aquestes tres famílies són militants del partit ultraespanyolista Ciutadans-Ciudadanos. Sí, un d'ells a més (Feliciano Sánchez López) va ocupar l'últim lloc a la llista del a les Corts Generals a Biscaia l'any 2008). Una altra mare, en aquest cas de Sabadell, Consuelo Santos Neira (natural de Madrid) també és militant activa del partit.

Aquest partit, es manifesta un partit lliure (com la COPE, Intereconomía, La Gaceta, el Mundo o la Razón), un partit amb una nova manera de fer, d'esquerres es diuen ells. Inclús van ser capaços d'anar a la plaça Catalunya de Barcelona amb un cartell on es podia vore que cinc dels principals punts que demanaven els "indignats" eren exactament iguals a allò que ells demanàven des de feia temps.
Deixant de banda aquestes bajanades, Ciutadans ha demostrat des del primer dia que ells són un partit ultranacionalista, això sí, no defensen una nació que no té el dret principal i sagrat de decidir com a poble el seu futur sinó que defensen la nació espanyola. Al parlament de Catalunya, amb els únics que comparteixen punts en comú és amb el PP, els altres ultranacionalistes espanyols.
Per citar dos petits exemples, a les eleccions europees, Ciudadanos van fer una coalició amb altres partits ultranacionalistes anomenada Libertas, on de cap de llista anava l'ex-president de la ONCE i Telecinco Miguel Durán (habitual contertulià d'Intereconomía i jutjat per delicte Fiscal quan era cap de Telecinco) i em va arribar un dels seus pamflets en els quals proposaven l'abolició de la diada nacional (11 de setembre) per suposada invenció històrica i celebrar, com a diada, el 23 d'Abril (dia de Sant Jordi). No només no han cedit en l'intent de desprestigiar la diada sinó que l'han accentuat. Ahir, Jordi Cañas, un dels líders del partit juntament amb Alberto Rivera presentàven un joc al web (www.vamosacontardiadas.com)en la qual pretenen "destrossar el mite nacionalista".

Perquè, no ens enganyem, aquests partits, estan al nostre país principalment per recordar-nos dia sí dia també que estem ocupats i que formem part d'un altre país.
Estan pendents de sí per la diada a tal ajuntament penjaran l'estelada, de si la medalla d'or del parlament l'entreguem a un personatge "nacionalista" o si els seus fills no poden estudiar en castellà. Amb lo fàcil que seria que si volen estudiar en castellà marxessin a Madrid, Aragó, Castella la Manxa o el País Valencià on, per cert, 129.000 estudiants no van poder estudiar amb la llengua autòctona gràcies al bilingüismo que el PP (i PSOE anteriorment) vàren implantar. Això sí, aquí, els tribunals no s'hi posen. Por qué? que diria aquell...

El tema de la immersió lingüística és un tema molt greu, gravíssim. Amb la llengua no s'hi juga. La immersió lingüística catalana ha estat lloada des de la mateixa Unió Europea perquè ha aconseguit que una llengua que ha estat perseguida, xafada i arraconada per les administracions espanyoles durant molts anys siga coneguda per gairebé la totalitat dels catalans, aconseguint que la llengua de tot l'Estat Espanyol no perdi protagonisme i que els catalans tinguem un excel·lent coneixement de la nostra llengua i del castellà. No de bades, és significatiu que els i les joves catalanes traguem millor nota en llengua castellana que els madrilenys segons resultats publicats pel diari El País (http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Cataluna/mantendra/modelo/linguistico/caiga/quien/caiga/elpepisoc/20110907elpepisoc_3/Tes).

Una vegada més, Espanya ens recorda que qui mana són ells. Que allò que nosaltres votem, és legítim si a ells els agrada i que si no, ells tenen el Tribunal Constitucional o el Tribunal Superior de Justícia amb magistrats del PPSOE posats gràcies a pactes polítics per fer i desfer tot allò que els interesse.
Una vegada més, es demostra que tenim un parlament de fireta ja que el 84,5 % dels parlamentaris catalans estan al costat de la immersió lingüística i una vegada més ens recorden la frase del gran Joan Fuster (encara no té carrer a València, per cert) amb allò de "tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres."
Una vegada més, es demostra que amb Espanya no anem enlloc.

Kenneth Rogoff

Esta setmana llegeixo a la premsa que l'execonomista en cap del Fons Monetari Internacional,Kenneth Rogoff, afirma que si Catalunya fos independent, seria un dels països més rics d'Europa, concretament, entre els 10 primers.

Això no ve de nou, ja fa temps, ERC va presentar un document en el qual també ho mencionava i també el Cercle d'Estudis Sobiranistes penja dades molt més que interessants sobre l'espoli que patim els catalans per part d'Espanya.
Jo,sincerament, no puc entendre com hi ha catalans que encara no se n'han adonat que formar part d'un país que ni respecta (ni té intenció de respectar) els drets democràtics del poble català i que a més a més, els minva enormement el seu nivell de vida els perjudica enormement. Que tot i que Piqué, Xavi, Puyol, Capdevila i companyia els han fet gaudir de bon futbol aquest estiu, ara estan sense curro, vivint a casa els pares perquè no es poden permetre el luxe d'emancipar-se (l'edat d'emancipació dels joves a l'Estat Espanyol és de les més elevades d'Europa) i que Zapatero ni Rubalcaba han pensat cap pla de rescat que els ajude a tenir quatre pessetes estalviades per al dia de demà. Perquè ha de quedar clar que tot el que ens envolta és política; el preu de la gasolina és política, la seguretat social és política, l'escola pública és política i parafrasejant a Bertolt Brecht, el preu del pà és política.

Estem davant d'unes xifres d'atur que fan tirar enrera, d'un percentatge de joves amb estudis a l'atur que fa plorar i d'un futur molt poc engrescador. Les dades són aquestes i no té pinta de canviar en els propers anys. Molts d'estudiants han de marxar fora del país a treballar (recordo l'oferta de l'Angela Merkel, oferint llocs de treball a Alemanya per titulats superiors) o bé treballar aquí en feines que no tenen res a veure amb allò que han estudiat.
A banda d'això, la crisi global provoca que el sector privat gairebé no ofereix treball i si volem guanyar-nos la vida al sector públic encara ho tenim pitjor degut a les retallades en personal i serveis.

Alguns de vosaltres, amb raó, em podríeu dir que aquestes retallades les fa un partit Nacionalista com CiU. D'acord, però no oblidem que la Generalitat de Catalunya és un parlament gairebé de fireta (recordem EstatutET retallat) i que allà on es talla el bacallà (abadejo en diem natros) és a Madrid. I precisament a Madrid és on es queden cada any una burrada de milions d'Euros que haurien de retornar i no ho fan mai. És més, el més greu de tot és que tot i l'espoli sofert per Catalunya, una part importantíssima dels diners que la Generalitat pacta amb el govern de Madrid no arriben, és a dir, l'Estat incompleix la seua part a l'hora de donar a Catalunya allò que han pactat i l'únic que li diu és: "et deixo endeutar més".

Això que estic escribint no és demagògia barata de La Gaceta, El País o El Mundo sinó fets que estan presentats per prestigiosos economistes liberals, com Kenneth Rogoff o Xavier Sala i Martín, en els quals s'afirma que la renda per càpita dels catalans passaria dels 29.200 a 32.600 o que el pressupost de la Generalitat de Catalunya seria un 60% (sí, sí, un 60%!!) superior, amb tot el que això comporta en millora d'infraestructures, hospitals, escola pública o què collons, en controlar tota Catalunya el transport ferroviari (i no només rodalies) que als que hem d'agafar dues vegades per setmana RENFE per arribar allà baix (deixats de la mà de Déu que estem, però ja en parlaré un altre dia d'això) n'hi ha més que un fart.

L'altre dia ho parlava amb un amic i em deia "jo ho tinc clar que és millor fotre el camp, però és molt difícil, si no fos per Catalunya, Espanya ja estaria intervinguda per la UE com Grècia o ara mateix Portugal". Té tota la raó del món, és dificilíssim, però el camí a seguir ja fa temps que està marcat. Convèncer a encara més gent que malgrat que tinguin arrels Espanyoles, ells ara mateix són catalans i si volen el millor per als seus fills o nets (com estan dient molts andalusos, extremenys o castellano-manxecs a les consultes quan van a votar) se n'han adonat que aquí donem molt i rebem molt poc i que el dret democràtic d'un poble a decidir el seu futur és sagrat.
Que si arriba el dia que Catalunya presenta una majoria ampla que vol exercir el seu dret a l'autodeterminació, que no en tingueu cap dubte que està arribant, s'acabarà exercint, i davant d'un fet democràtic la UE, tot i els aliats i el joc brut que intentarà Espanya, ens acceptarà.

Els processos democràtics d'independència són un fet que en els darrers anys s'ha portat a terme reiteradament i és innegable que el procès independentista a Catalunya s'està portant d'una manera exageradament democràtica i amb la societat civil com a motor ja que, una vegada més, els catalans demostrem que sols el poble salva al poble.

Hòsties i alegries.

Entro al pamflet esportiu MARCA i llegeixo que han intentat agredir a Joan Laporta, membre de Solidaritat Catalana per la Independència quan intentava presentar a la capital del País Valencià la formació del seu partit.
El més paradigmàtic no és que la gent no censura l'atac sinó que, al contrari, l'aplaudeix i el recolza profundament amb comentaris de tota mena.
És, si més no curiosa la cultura democràtica dels espanyols. Ells, que s'omplen la boca amb això de la democràcia i del respecte per la resta, ells que n'estan tant orgullosos de la seua democràcia. Democràcia peculiar, tot siga dit.

Una democràcia on la Generalitat de Catalunya, amb el recolzament de les urnes (no amb el meu, tot siga dit) aprova un Estatut(et) i per un tribunal PROFUNDAMENT polititzat (on queda allò de la separació de poders?) i amb alguns dels magistrats amb el mandat caducat n'anulen els articles que no els agraden. Un tribunal ha CENSURAT les lleis que han aprovat per majoria les Corts catalanes!! I d'això en diuen democràcia.

Una democràcia on es tortura. Sobretot a Euskal Herria però també a l'estat espanyol o a Catalunya hi ha denúncies d'abusos per part de les forces de seguretat de l'estat, de l'Ertzaintza o dels Mossos d'Esquadra. Una tortura en la qual hi trobem l'ús de la "bossa" (provocant l'asfíxia del torturat fins a límits perillosíssims), cops per tot el cos però sobretot en aquelles parts on no deixa marca, intents de violacions (tant a homes com a dones) amb estris diversos com graneres o pals de fusta, maltractament psicològic, amenaces a familiars i un llarg etcètera...

Una democràcia en la que l'advocada de l'estat (per cert, nova consellera de justícia de la Generalitat, Pilar Fernández Bozal) anuncia mesures legals contra la consulta popular sobre la independència de Catalunya i demana que no es pugui celebrar.

Una democràcia on les nacions no tenen dret a decidir, és a dir, a preguntar al poble Català, Basc o Gallec què volen fer amb el seu futur i acceptar el resultat. Si som majoria perfecte, si no ho som, continuem patint l'espoli com des de fa 300 anys.

Podria estar ennumerant infinites mostres de com de contradictori pot ser el terme democràcia i Estat Espanyol però avui, el que m'ha indignat ha sigut l'intent d'agressió per part de l'extrema dreta valenciana a tot un parlamentari de la Generalitat de Catalunya.
Vos imagineu que vingués el xicotiu xicotiu xicotiu (parafrasejant al gran Xavi Castillo de Pot de plom) Alfonso Rus a Tortosa i els Maulets anéssin i l'intentéssin agredir físicament???
Seria tot un xou mediàtic. Hi hauria una criminalització de l'Esquerra Independentista inimaginable i hi hauria, segurament, detinguts (amb les carícies de rigor en l'interrogatori).

A les GAV els no passarà això. A València, terra de la Ciutat de les Arts, de la fòrmula 1 & America's Cup, terra de CHErmanor, terra de la paella i capital de "Lo Regne" no té perquè passar res. Els GAV no molesten, al contrari, són dels nostres. Dels bons. Dels valencianistes que diuen que "no mos fareu catalans", que mosatros tenim una llengua diferent, que seguim l'ortografia del Puig i que llegeix Las Provincias.

Vos imagineu que un líder de l'esquerra Abertzale amenacés en un escrit públic a un dirigent del partit popular en una visita al País Basc? Això ha passat amb el líder de l'extremadreta espanyola-valenciana Coalició Valenciana Juan García Santandreu. Ahir en un escrit anunciava a Laporta quines podien ser les conseüències de la seua visita i avui membres del seu partit l'han intentat agredir. Amb ell inclòs a la concentració. Creieu que passarà alguna cosa? Carpetada i assumpte conclòs.

Sempre havia cregut en els Països Catalans, però llegint i parlant amb Valencians també entenc i comparteixo pensament amb als que diuen que la sobirania hauria de ser per als Valencians i ells decidir què fer amb ella (en un suposat cas). Completament d'acord. No som ningú per anar a conquerir territoris i tenir a gent a disgust, per això ja estan els Espanyols.
El problema està en què és València i voltants. L'odi a tot allò Català és fortíssim i ven molt. La immigració espanyola no ha fet ni mica per aprendre les costums, tradicions o llengua autòctones, ans al contrari, ha acabat per soterrar l'autòcton en favor del nouvingut.
No seré jo qui descobrisca que les arrels del País Valencià no estan cremades però l'arbre sí, i no té pinta de rebrotar...
Valencians i Catalans, dos pobles amb lligams culturals fortíssims han/hem de buscar punts en comú i no parlar de Països Catalans amb l'escassíssim suport nacionalista del País Valencià. Catalunya i el País Valencià porten camins completament diferents.

Aquí a Catalunya, per sort, cada dia n'hi ha més d'Independentistes i entre tots hem d'intentar seguir convencent a la gent que és l'única manera d'avançar en mantenir cultura i autogovern. El País Valencià intentar conservar la llengua i la cultura ja és una tasca prou complicada com per a parlar-los d'independència o altres projectes majors.
És més, si mai aconseguim independitzar-nos, ells mateixos voran què els convè més.
Jo, com a Valenciano-Català (50% del genoma de cada banda de riu) ho tinc claríssim ja que com diu Ferran Torrent, quan a València parles de Països Catalans li estàs donant armes a la dreta.

Per si no us ha quedat clar, allò que vull denunciar en este apunt és que és vergonyós que esta gent que s'alegra de l'atac és gent que creu estar informada i el seu pensament no arriba a superar mai els límits del què li arriba d'Antena 3, La Sexta, Telecinco o La Uno. O si m'apures,si li interessa una mica la política, als articles d'opinió d'el País (creient-se que és d'esquerres) o el Mundo. Gent que mai ha sigut canpaç de veure la política des del punt de vista que no siga espanyolocèntric (parafrasejant a l'enorme Víctor Alexandre) i clar, llavors creient-se el més demòcrata dels demòcrates (Fraga Iribarne, per suposat), se n'alegren de que intenten foter-li d'hòsties a un polític pel simple fet de ser independentista però censuren amb tota LA CONVICCIÓ DEMOCRÀTICA (paraules que, no ens enganyem, no saben què signifiquen però que quan les llegeixen pensen "Què bé que escriu este tio") que a Lizartza insulten a Regina Otaola, alcaldessa (por derecho de conquista) elegida amb 27 vots en un poble de 600 habitants.

Bé, sóc conscient que començar parlant d'agressions feixistes a parlamentaris catalans, continuar criticant la curiosa democràcia espanyola i acabar parlant de la situació al País Valencià sense viure-hi i mirant-ho o, millor dit, parlant i llegint-ho des de fora no és, que diguem, el més indicat. No m'ho tingueu en compte, feia molt que no escrivia i estic desentrenat. Prometo estar més a sobre del blog.

País

País de PSOE, de PP, de desmemoriats, país d'immigració espanyola sense el més mínim interès d'adadptació, país de ciment, país de Rita i de monuments feixistes sobre fosses comunes, de Camps i dels tratges fets a mesura, país del Cabanyal, país del desert de les palmes, país de Fabra, de Montilla, de Joan Ferran, país de Ricardo Costa, país d'Albert Boadella, país de'n Matas, que no té patrimoni però que ha pogut pagar una fiança de 3 milions d'euros com aquell qui no vol...

País sense estat, amb un elevadíssim nombre de castellanoparlants, país de Levantina de seguridad, de les més de 2 agressions de caire neonazi diàries de promig amb impunitat total a València, país de piscines privades de directors de diaris d'extremadreta en territori públic, país de tripartits, de majories absolutes del pp i país on Unió Mallorquina formava part del govern fins que s'ha destapat que tots els seus membres tenen les butxaques plenes de diner públic.

País que rebutja la llengua, les arrels, on demanar cinema en la teua llengua és tractat d'imposició, país de Ciudadanos, País on les GAV actuen amb tota la impunitat del món, país on una xiqueta amb un pare feixista pot contestar un examen de biologia en castellà estant matriculada en un centre on el valencià és la llengua vehicular i si la suspenen, son pare crida a totes les teles del Movimiento per (ATENCIÓ) denunciar la persecució de la llengua de l'estat al país valencià!!

País de gonelles, de blaveros, de botiflers, de La Caixa treient pisos a la gent amb un superàvit de més de 800 milions d'Euros en temps de crisi, país de TV3 controlada pel PsoE, D'IB3 en senyal internacional a només una part del principat i de Canal 9 no cal parlar-ne, ja ho fa la Unió Europea emetent un estudi on la considerava la televisió més manipulada del vell continent

País de Maria Antònia Munar, de Prenafeta, de Luigi, i de la mare que els va parir, d'impunitat de fotre mà al diner públic sabent que si ho fas bé, no t'enganxarà ningú, de les subcontractacions d'obres públiques, país del plà de Bolonya.

País d'ducació pèsima, de la LEC amb 4 vagues + manifestacions a l'esquena (properament n'han convocat la cinquena), de milers d'estudiants secundaris en barracons, d'universitats sense finançament, d'estudiants sense sentit crític i amb moltes ganes de sexe i d'alcohol. País on un plà Europeu que suposadament ens farà sortir més ben formats, cultes i fins i tot més guapos s'ha imposat a base de garrotades.

País de putes, lladres i capellans. El meu país.